Un vespre del segon hivern del dos mil sis, el Xose em va ensenyar un llibre que li havien regalat. Era una traducció al castellà de la Hestoria universal de Paniceiros de Xuan Bello. No sé si vaig arribar a fullejar-ne les primeres pàgines, però va quedar-me el cuquet de llegir-lo i me’l vaig treure el dia de Sant Jordi del dos mil sis, quan em vaig regalar la traducció de l’asturià al català de la Història universal de Paniceiros, publicada per Adesiara. I a mi, que –hi torno– m’interessa més la pols dels records que no pas les escriptures, em va encisar la prosa de Xuan Bello, els seus paisatges velats per la boirina de la memòria volguda, com un mirall esmicolat que el narrador refà –reflectint-s’hi en mirar-se’l– amb les paraules abans no l’escombrin («Ben deitamos de que sempre haberá un escritor para recoller da varredura as cousas que tiramos» –sort en tenim, que sempre hi haurà un escriptor per recollir de la brossa les coses que llencem–, diu la Luisa Castro).
Sempre guixo els llibres, hi subratllo frases, anoto impressions als màrgens i, així, si mai em vaga de tornar-hi, ja en tinc la relectura feta. Un dia em van dir que això condicionava massa. Sí, és clar, però és que la vida és curta. I resulta que, mentre llegia la Història universal de Paniceiros, vaig marcar un paràgraf del capítol dedicat a la “Memòria inexacta del carnestoltes”. És aquest fragment:
«Uns quants mesos més tard, arribà la notícia de la mort d’en Guillermo. Miro de recordar la seva veu, però em fuig del cap: no hi ha colors ni matisos. El veig que es mou pels volts de la casa de la Fonte, agullonant una vaca, però no el sento parlar. Devia fer molta estona que en Zoilo empipava per casa, en secret, tranquil•lament. La roba de mudar es troba en un bagul de l’única alcova de la casa; es posa els pantalons, la camisa. Va a la cuina i s’emmascara la cara amb un fumall encara calent. Es cofa amb la boina i surt corrent bo i cridant: “Correu, el carnaval; correu, el carnaval!” En Guillermo, que el veu amb aquella fila, surt de llampada darrere d’ell. Suposo que la meva àvia devia ser a la porta de casa i es devia fer un tip de riure contemplant aquella escena còmica. Quan jo els veig des d’El Campu ja és massa tard. Van a càmera lenta, les paraules blaves; jo crido que s’esperin, que els aniré a veure a Llugones sens falta, demà mateix, vint-i-vuit anys després; però, quan en Zoilo arriba a El Campu, l’escena es torna negra i arriba la nit. Mai no em passa la pena.» [p. 132]
Al costat vaig escriure-hi “perfil corregut”, i és que vaig tenir la mateixa sensació que la primera vegada que em vaig posar davant d’una d’aquestes escultures de Josep Maria Subirachs.
Eva (1967) - Fotografia: www.subirachs.cat
Ara no m’ho sembla tant, però no només em diu què em va passar pel cap llavors –tot i que no per què–, sinó que em fa gràcia perquè aquell Sant Jordi no sabia que el segon hivern del dos mil vuit m’endinsaria en l’obra de Josep Maria Subirachs: treballaria en la redacció dels textos de l’Espai Subirachs, en la traducció dels títols de les obres d’una part del seu catàleg –de més de tres mil obres, sovint eclipsat per la més alta...– i somiaria a les nits amb noms d’escultures, de pintures i de gravats que es repetien obsessivament en rodes interminables de sis llengües mentre, alhora, em feia família de la seva família.
Avui (11 de març del 2015) Subirachs faria vuitanta-vuit anys i a l’abril en farà un que ja no hi és. «Un dia de la terra, ja perdut», vaig dinar amb ell, amb la J., amb el D. i amb la C. a la seva casa taller de l’Arrabassada. De totes les fotografies que hi vaig fer –del taller aturat, de l’estudi del pintor que encara podia fer anar les mans, d’ell amb faccions d’escultura assegut a la butaca...–, n’hi ha una que forma part de la meva antologia personal. La vaig titular L’escala de l’escultor, i el títol és tan obvi que no cal tenir gaire enteniment per entendre’n els significats. I m’agrada perquè sembla que tot coincideixi d’una manera perfecta: el peu alçant-se, la mà a punt de deixar la barana, un cos lent que vol girar el replà, la cintura tallada seguint el formigó, una creu reflectida en una porta...
"L'escala de l'escultor" - Eduard Velasco
Aquest text no ha volgut ser un homenatge. Potser és només el record de la llum de noranta finestrells que travessen un perfil corregut en el buc de l’escala.
Entrades
